Les alegres comares de Windsor

Amics, gent catalana, jo us diré com la senyora Page: «Anèusen a casa, a riure d'aquesta alegra historia, davant d'una bona fogarada». Aquesta comedia memorable us serà comportívola y agradosa perque es noblement casolana. Belles burgeses, honorables marits, aquesta comedia fomenta les besades conjugals y fa grotesca la temptació. El vici té sempre alguna cosa de Falstaff. La virtut, quan es ben sana, es àgil, desperta y joconda. LES ALEGRES COMARES són una llohança de la castedat, però de la castedat alegra, o siga ab una arma més per batre la concupiscencia: la rialla. Jo'm penso que LES ALEGRES COMARES són avui d'una actualitat especial (a més a més de la llur perenne actualitat artística). Hi ha avui, a Catalunya, qui predica el vici com a refinament, la sensualitat com a vida alliberada. Se predica un Renaixament que esdevindría per un cami tot cerebral, y a consequencia d'una idolatría forçada de la bellesa exterior. Se vol posar don Joan a la moda, En aquest punt, serà bò que ens recordem del Falstaff. Ningú més que jo desitjaría la finesa, el viure agençat, el triomf de les elegancies, Però crec, com un dels personatges de la bella escena lírica que gairebé tanca LES ALEGRES COMARES DE WINDSOR, que la Sobirana de les Fades, qui du corona d'un etern esclat, odia els sutzes y la sutzetat. Perxò he traduit ab veritable joia aquesta facecia contra l'impuresa. La senyora Ford y la senyora Page -que són, me sembla, una mica catalanes,- riuen ab un admirable entrenament, del dimoni luxuriós, golut, diforme, interessat y matucer. El dimoni de la luxuria entre tots els esperits caiguts es el més abominable, perque ni tant sols es prim, encara que molts no sen adonguin fins després. Ah, pobres testes d'adolescent, torçades sobre el coixí a la matinada,com les evoca el Baudelaire! Ah, caparrons femenins que sovint contorba una imatge vaga, murmurant rimes d'encantament! Tots aquests miratges, totes aquestes fascinacions, no són més que metamòrfossis del vell Falstaff. Goethe, en el séu Faust, quan el doctor parla d'estrelles, de flors, d'imatges galanes, fa dir pel Mefistòfil la veritat de les coses. -Sabs còm acabarà tot això? -Y es respon ell mateix ab un gest brutal. Si tú hi haguessis sigut, oh, Margarida ignocenta, qui et deixaves sustreure insensiblement a la dolça memoria de ta mare, per un bon home fracassat que al cap y a la fí se tenyia els cabells! Jo voldria que aquesta versió de LES ALEGRES COMARES servís, perque en alguna ocasió, manta faramalla, manta cobejança, manta groixuda temptació, fos tirada an aquell cove tradicional de la higiene casolana, que devegades pot esdevenir -malgrat tota la literatura dels perversos- símbol de dignitat, segurança d'una vida riallera, y divertida alliberació de les angoixes que pretinguin alterar nostra plascèvola ecuanimitat.

Dettagli